EL FEIX DEL LAZARILLO

Deixeu-me dir alguna cosa: no abandonaré mai el Lazarillo.

Cada vegada que el represento gaudeixo especialment. No he deixat mai de connectar amb el públic d’una manera especial. La satisfacció del goig no es pot fingir i jo goig de debò amb aquesta obra.

El Lazarillo i jo hem rebut molt més del que tots dos hem donat. La compensació afectiva i emocional és molt gran i l’alleujament i la tranquil·litat més gran. Aquesta criatura de ficció va néixer amb una destinació molt especial i per això segueix aquí.

Com des del primer dia, sento un enorme privilegi en poder lliurar la meva veu i el meu cos a aquesta joia de la literatura. Aquest ens del món imaginari podria canviar el món real perquè fa de la gana i la necessitat un art, la recicla en saviesa. Davant del dolor tenim dos camins: la queixa o l’art. I amb ironia, part de l’estat del neci, camina per l’aprenentatge i arriba a la saviesa. El Lazarillo tracta de la marginació, la gana i la vivència dura de la infància. Els paral·lelismes entre el món de l’infant que acompanya el cec i la situació de tants nens del tercer món que moren d’inanició són òbvies. La història es repeteix una vegada i una altra.

Com gairebé sempre, aquesta situació és la conseqüència d’un món de desequilibris on els béns estan descompensats. I neix de la manca de consciència davant del valor de la vida.

L’obra afronta un problema universal: avui també l’apetència actual es mou al voltant de l’ambició i el poder. És com una metàfora que tothom entén, és un món, un pou de vida i significats que us condueixen. Neix en una època d’enormes desequilibris entre el món oficial de la Cort i el real, de gana. I abans, igual que ara, no es pot ser feliç en un món desgraciat, perquè les vides maltractades tenen a veure amb la teva. Almenys jo no puc.

Per tot això, perquè Fernán Gómez va saber capturar l’ànima d’aquest murri, perquè m’apassiona recitar les seves aventures pels teatres; aquí hi ha aquest meravellós relat, primordial per a mi, com ho és servir la necessitat del públic a cada moment. Una necessitat que pot ser de diversió, d’esclariment, relaxament, silenci o crit. És a dir.

RAFAEL ÁLVAREZ, EL BRUJO