Com tota obra «clàssica», i la de Lorca ja ho és, encara que nascuda en un passat molt proper, va creixent dia a dia oferint-nos facetes diferents al compàs dels canvis de la societat.

La història de Bernarda i les seves filles, com la nostra història, té les seves arrels abans del seu naixement. Arrels profundes, recaragolades, d’un origen llunyà i perpetuades per, qui sap, quins foscos interessos. És un origen ancestral que se sustenta en la por. Bernarda tem que tot canviï i que el seu canvi faci perdre la seva aparent i imposada entitat. Tem no saber què fer amb una autèntica essència vital que la desequilibri i per això manté presents les normes amb les que la van educar. Podríem dir el mateix de les seves cinc filles, evocades, sense altra opció, en un món poc flexible, però còmode, anestèsic i inculte que les anul·la i les obliga a vendre la seva llibertat. Adela i Maria Josefa, en un intent de realitzar-se, són condemnades amb la mort i la bogeria.

És una obra que tracta sobre els ancestres que no mostren la comprensió ni la compassió cap als seus descendents. Com Saturn devora els seus fills, Bernarda és devorada i devora els seus desitjos, així com els desitjos i la vida de les seves filles.