REPARTIMENT
Millán Astray – ANE GABARAIN
DJ – MARC SERVERA

EQUIP
Direcció – ASIER ANDUEZA
Ajudant de Direcció – PAUL ALCAIDE
Música i Espai Sonor en Directe – MARC SERVERA
Disseny d’Il·luminació – DAVID BERNUÉS
Escenografia – JOSÉ LUIS RAYMOND
Vestuari – EDURNE IBÁÑEZ
Direcció de Moviment – ARTURO VARGAS
Producció i Distribució – BIKTOR ANDUEZA
Una Producció de LUNA HIENA INTERACCIONES CULTURALES S.L.

ENTRE ELS MORTS
nota de l’autor, Antonio Álamo
CANTANDO BAJO LAS BALAS narra en primera persona el primer acte oficial franquista de la història que va tenir lloc el 12 d’octubre de 1936 al Paranimf de la Universitat de Salamanca i el gran absent del qual va ser, curiosament, el mateix Francisco Franco, que no obstant va enviar en representació a la seva dona, Doña Carmen Polo. Allà hi figuraven altres personalitats, algunes de les quals se les cita a l’obra, però dues se’n van fer amb el total protagonisme d’aquell matí: el General Millán Astray i Don Miguel d’Unamuno, que per a espant de tots es van enfrontar amb una violència inesperada, a l’extrem que aquest últim va estar a punt de ser linxat.
Aquesta obra parteix de l’estranyesa davant l’adhesió ingènua i contradictòria d’Unamuno a l’alçament militar del 1936 i d’un procés de recerca infructuós sobre dues reunions que van mantenir Franco i l’escriptor a Salamanca, primera capital franquista al començament de la Guerra Civil. Un impuls primigeni que s?acaba centrant convertint en protagonista del relat un sol personatge de caràcter molt diferent del de l?intel·lectual però també fascinant per altres motius, el General José Millán Astray i Terreros, fundador de la Legió. La set d’eternitat era equivalent en tots dos homes, però no així els instruments dels quals es volien valer per assolir-la: la raó i la violència, una vegada més, enfrontades, i, al mig, Espanya i els seus morts.
Aquest matí del 12 d’octubre del 1936 compta, almenys, amb tres al·licients per ser esmentada: el primer, que es va tractar de l’assaig general dels principis intransigents que s’instal·larien i prolongarien quatre dècades; el segon que, a més de totes aquestes dissertacions, arengues i sermons sobre una cosa anomenada Espanya, es van sentir improvisades paraules que, aquesta vegada sí, provenien del cor dels homes que les van pronunciar; i, finalment, que gairebé noranta anys després, discursos molt semblants estan encoratjant un ressorgir violent blanquejant els assassins. ¿Que potser ja no tenim prou ruïnes, prou morts?